Fa dies que no passo pel meu racó de divagar. Un raconet que a vegades tancaria però al que li tinc un carinyo especial… Fa dies que no passo per aquí per por a escriure massa el que em passa pel cap, a exposar-me. Por a posar-me a escriure com una condemnada que a vegades les coses no són fàcils, que a vegades els malsons són una mica veritat i que a vegades sota el nòrdica es converteix en el millor lloc del món. Vaja, a escriure sense massa miraments, escriure que hi ha èpoques que val més no ser recordades i que no, que efectivament controlar o intentar controlar-ho tot és impossible. Escriure que el cos a vegades no reacciona com ho esperem, que es bloqueja i decideix deixar de funcionar. Potser per tot això fa dies que no escric…

El 2012 ha començat força mogut i tot plegat encara trontolla una mica. De fet, i ben mirat, que no pari de trontollar, de moure’s, de sentir, de riure, de plorar. El dia que deixi de fer-ho, malament rai… Tot just acaba gener, queden 11 mesos per anar remuntant., així que serà qüestió d’anar per feina, oi? Petits projectes (ja us en parlaré!), nous amics, vells amics que sempre hi són, amics especials (tú) i els de casa,  incondicionals sempre. Sóc del parer que no acostumem a dir-nos les coses positives, és més fàcil recriminar, queixar-se… Una vegada més a mi em toca agafar aire i fer tot el contrari, donar gràcies a cada una de les persones que heu fet de xarxa les últimes setmanes, de forma conscient o inconscient… sou uns grandes, què coi.

I mica en mica tot torna a la normalitat, si és que existeix la normalitat.

Salut.

[sonen Els Pets, Por]

- A veure Roser, tu molt “normal” no ets…
+ Perdona?
- T’agrada Antònia Font, un grup amb lletres rares de collons…
+ No t’enganyis, la vida és una lletra d’Antònia Font!
- Perquè no hi ha qui l’entengui? Per complicada? Per surrealista?
- Exacte.

[Me sobren Paraules - Antònia Font]

El curt em genera un dilema sobre si cal, o no, dir el que sentim, el que pensem més enllà de la parella, amb els amics, a la feina… no ho sé, potser tot aniria molt millor si parléssim. Interpretar senyals, comportaments, mirades, actituds està bé, però no acabo de tenir clar que n’hi hagi prou. Potser m’equivoco. Chi lo sa…

Fa dies que em van darrera perquè a) miri Six Feet Under, la millor sèrie ever per alguns i b) perquè miri Flejos y (re)Flejos, un curt escrit i dirigit pel Roberto López, personatge que he conegut no fa massa.  Avui, després de més d’un mes a la (llarga) llista de coses pendents, he vist el curt… i ara el cap em va a mil, per aquella tendència meva de pensar massa… però no diré res, no féssim un spoiler o alguna cosa pitjor! Per saber de què va el curt, us deixo amb la sinopsis…

“Ésta no es la historia de lo que fue ni de lo que ha sido, tal vez sea la historia de lo que podría haber sido y no fue o de lo que hubiera sido si fuera. La verdad sobre el otro lado del espejo o el relato de cómo Alberto perdió su reflejo”

Ganes de veure el curt oi? Doncs va, poseu-vos còmodes i cap a flejosyreflejos.com  right now!! Per cert, no us he comentat que el curt va ser el “curt del mes” a filmin el juny passat i que ha estat nominat al Festival de Sitges (Nova Autoria). No està mal eh? Personalment m’agrada veure que és fan coses ben fetes aquí, i que mica en mica qui té talent es va obrint camí… en Roberto mateix em deia ahir que hi ha nous projectes a la vista… tocarà seguir-li les passes de prop!  Ah! I sobre començar la sèrie… aviat….aviat!!

” Me siento viva. Todo está bien. Está bien incluso lo que estaría mal si aún fuese la que he sido. Me extraño de lo fácil que es que todo esté bien. Algo ha cambiado en mí, y es extraño. Hoy me asombro de cómo puede lograrse la indiferencia y llego a comprender la magnitud de la ecuanimidad. Todo está bien. No hay mejor ni peor; cada cosa es lo que es y está bien así. Y lo más extraño: no logro comprender cómo pudo ser de otra forma. No obstante, temo que éste sea un estado pasajero, que mañana al despertar asomará en mis ojos, de nuevo, el juicio, la balanza, la ingrata comparación, la crítica.“

Fa uns dies que una bona amiga em va enviar un mail amb aquest fragment de Chantal Maillard. 116 paraules  que ara mateix em defineixen a la perfecció. A vegades tot està bé, i prou.  I és dilluns i tot està bé. Tot és diferent, nou, però la veritat és que res ha canviat des del darrer dilluns. O potser tot és cosa de l’octubre…
_________

Actualització: el fragment de Maillard el trobareu a Filosofía en los días críticos, Ed. Pretextos, Valencia (2001);  p. 95.